SayNoMore

November 22, 2008 at 21:21

@thought 'Por ser animales, aunque de privilegiada inteligencia, aún experimentamos una profunda reacción ante las gratificaciones carnales primarias de sexo, comida, bebida y bienestar físico. El hecho de que compartamos estos apetitos con los otros animales ha sido causa de que ciertos individuos sientan mala conciencia --injustificadamente-- al satisfacerlos. El origen está parcialmente en siglos de enseñanzas religiosas que han estado denigrando a los animales para tratar de elevar al ser humano a un imaginario plano superior' @parenting

@thought 'El primer signo de que la risa está a punto de desarrollarse a partir del llanto aparece cuando la madre comienza a jugar con el hijo, alzándolo y bajándolo, balanceándolo en el aire o haciéndole muecas y amagos de esconderse. El pequeño, en lugar de llorar de miedo, gorjea entonces de placer. El motivo de que esto no se produzca hasta los cuatro meses aproximadamente se debe a que antes de esa edad el niño no reconoce a su madre ni la individualiza, y reacciona por igual con todos los adultos. Pero un niño de cuatro meses recela ya de los extraños al ser muy fuerte la impregnación o impronta con la madre, a quien en esta fase ve como su protectora particular. Por ello se siente seguro a su lado y confía profundamente en ella. Eso significa que si la madre hace algo en broma que sorprende al bebé, éste recibe dos señales simultáneas: una que le dice: «esto es algo malo», y otra que le indica: «es tu madre, así que no hay nada que temer». El resultado es que el pequeño reconoce que algo le asusta, pero al mismo tiempo sabe que no debe tomárselo en serio y, en consecuencia, emite simultáneamente un gritito y un gorjeo de reconocimiento materno. Esto se concreta en el 'llanto gorjeante' o 'lamento entrecortado' que llamamos 'risa'. (citat en Morris, La naturaleza de la felicidad)

@thought 'El pintor Francis Bacon era otro ejemplo de individuo capaz de ignorar las cosas ordinarias en su persecución de lo extraordinario. Al final de su vida, cuando sus cuadros se vendían ya por millones de libras, él continuaba viviendo en un habitación anexa a su desordenado estudio, con el baño en la minúscula cocinita y una iluminación a base de bombillas desnudas. Al cumplir ochenta años, ante los ramos de flores que recibió, comentó con sorna: «Qué absurdo; yo no soy la clase de persona que tiene jarrones»' (citat en Morris, La naturaleza de la felicidad)

@read La naturaleza de la felicidad, de Desmond Morris. Lleuger, no gaire consistent i de vegades ximple, però comprehensiu en el tema que abasta.

November 14, 2008 at 21:24

THOUGHTS-PARENTING Siguis constant, previsible. Almenys, no t'esforcis per ser imprevisible. Una persona constant en la seua impertinència, grolleria, mesquinesa o antipatia serà acceptat com a tal, si no queda més remei, i fins i tot qualcú l'arribarà a notar a faltar quan no hi siga. Allò important, des del punt de vista dels qui l'han de tractar, no és tant com sigui ni què faci sinó si poden, versemblantment, saber què en poden esperar, d'ella; que puguin preveure, anticipar de manera general el seu comportament. Qui de veritat no serà mai estimat, ni tan sols laxament, és l'erràtic: aquell de qui no pots mai esperar saber com actuarà o reaccionarà. Siguis previsible: la previsibilitat és element sine qua non de la sociabilitat, juntament amb la reciprocitat. I naturalment, no confonguis imprevisibilitat amb originalitat.

THOUGHTS Aracil explica que una doctrina és 'una pretensió de saber abans d’indagar res'.

THOUGHTS-PARENTING Always remember to distinguish the 'vital few' from the 'trivial many' (an old statisticians' principle)

COMPLOG 2008-10-31 Installed Kubuntu 8.10 Intrepid Ibex.

THOUGHTS - PARENTING From The normblog profile, Andrew West: What commonly enjoyed activities do you regard as a waste of time? > Reading and writing negative reviews, where the flaws are purely artistic. If other people enjoy this, wonderful, but I really, really don't.

THOUGHTS - PARENTING From The normblog profile, Kellie Strøm: What do you consider to be the main threat to the future peace and security of the world? > Responding to hatred with fear and guilt. What philosophical thesis do you think it most important to combat? > That selflessness or self-sacrifice might give some measure of the worth of an action. I prefer enlightened self-interest as an ideal. In the face of the rather big scale of this universe, to aim for the well-being of one's own species, or one's own planet, must be self-interest. But selflessness seems at best a narcissistic illusion, at worst nihilism. From demanding self-sacrifice it's only a short step to demanding the sacrifice of others.

PARENTING Per a la joventut és un revulsiu enorme –i al meu entendre un revulsiu higiènic i sa. En Baroja no hi ha mai afectació, ni ficció, ni perruqueria, ni guant blanc. Tot és com és –agre, àcid, real (Josep Pla, El quadern gris).

THOUGHTS - PARENTING 'If you can't sin like a gentleman, you'd really better be virtuous' (William Somerset Maugham, 'The Merry-Go-Round')

October 16, 2008 at 18:15

Contesta Helen Rittelmeyer a la pregunta del normblog_profile:

What do you consider the most important personal quality? > Loyalty. Justice is for strangers.

Una resposta salvatge, d'un primitivisme brutal, i per això mateix incontestable, humanament vertadera.

Record la primera vegada que vaig experimentar-lo, aquest sentiment, del costat de qui el rep. El meu cosí i jo érem inseparables, en la infantesa. Un dia, mon pare va arribar carregat amb dues llanternes de petaca, precioses, una de vermella i altra de blava. Ens va dir que triàssim, però tots dos volíem la blava. 'Farem una cosa', digué mon pare. 'Vos posau de cara a la paret, jo em posaré una a cada mà, mans a l'esquena, després vos girau i triau mà; i a qui li toca, li toca'. Així ho férem, però quan estàvem de cara a la paret, ulls tancats, vaig sentir un lleuger toc a l'esquena, i en girar-me vaig veure que mon pare em mostrava la mà on tenia la llanterna blava. Vaig quedar de pedra, però ho vaig comprendre. Naturalment, em va fer triar primer a mi. I encara la tinc, la llanterna blava.

Tornant al tema: és aquesta mateixa força primigènia de la lleialtat, que la fa tan perillosa; per això és tan necessari saber bé a qui la lliures, per qui estàs disposat a sacrificar el valor fonamental de la justícia i, en el cas extrem, la pròpia vida.

October 05, 2008 at 17:47

I jo que pensava que ho havia llegit tot d'en Maugham, i quina sort que no era així. Vaig trobar a Amazon dues noveŀles que se m'havien escapat. A The Merry-Go-Round hi ha dos passatges extraordinaris, ja abans de la pàgina cinquanta, que no he anat més enllà encara. Un em retrata, crec, si no fidelment sí agudament:

‘‘

He impressed you as a strong man, of no very easy temper, who held himself in admirable control. Silent with strangers, he disconcerted them by an unwilling frigidity of manner, and though his friends, knowing that at all times he could be depended upon, were eager in his praise, acquaintance often accused him of superciliousness. To be popular with all and sundry he took no sufficient pains to conceal his impatience of stupidity, and though Miss Ley thought his conversation interesting, others to whom for some reason he was not attracted found him absent and taciturn.

An extremely reserved man, few knew that Frank Hurrell's deliberate placidity of expression masked a very emotional temperament. In this he recognized a weakness and had schooled his face carefully to betray no feeling; but the feeling all the same was there, turbulent and overwhelming, and he profoundly mistrusted his judgement, which could be drawn so easily from the narrow path of reason. He kept over himself unceasing watch, as though a dangerous prisoner were in his heart ever on the alert to break his chains. He felt himself the slave of a vivid imagination, and realized that it stood against the enjoyment of life which his philosophy told him was the only end of existence. Yet his passions were of the mind rather than of the body, and his spirit urged his flesh constantly to courses wherein it found nothing but disillusion. His chief endeavour was the search for truth, and somewhat to Miss Ley's scorn (for she rested easily in a condition of satisfied doubt, her attitude towards life indicated by a slight shrug of the shoulders) he strove after certainty with an eagerness which other men reserve for love or fame or opulence. But all his studies were directed at the last to another end; convinced that the present life was final, he sought to make the completest use of its every moment; and yet it seemed preposterous that so much effort, such vast time and strange concurrence of events, the world and man, should tend towards nothing.

’’

L'altre és una descripció sorprenentment actual, perquè és escrita l'any 1905, de la midlife crisis, en aquest cas femenina:

‘‘

Bella Langton could not have told Miss Ley the whole story of her acquaintance with Herbert Field, for the point of it lay to some extent in her own state of mind, and that she but vaguely understood. She had arrived at that embarrassment which comes to most unmarried women, when youth is already passed and the monotonous length of middle age looms drearily before them. For some time her round of duties had lost its savour, and she seemed to have done everything too often: the days exasperated her in their similarity. She was seized with that restlessness which has sent so many, nameless or renowned, sailing like stout Cortez across unknown seas, and other, no fewer, on hazardous adventures of the spirit. She looked with envy now at the friends, her contemporaries, who were mothers of fair children, and not without difficulty overcame a nascent regret that for her father's sake, alone in the world and in all practical concerns, very helpless, she had forgone the natural joys of women. These feelings much distressed her, for she had dwelt always in a world of limited horizon, occupied with piety and with good works; the emotions that tore her heart-strings seemed temptations of the devil, and she turned to her God for a solace that came not. She sought to distract her mind by unceasing labour, and with double zeal, administered her benevolent institutions; books left her listless, but setting her teeth with a sort of angry determination, she began to learn Greek. Nothing served. Against her will new thoughts forced themselves upon her; and she was terrified, for it seemed to her no woman had ever been tormented by such wild, unlawful fancies. She reminded herself in vain that the name of which she was so proud constrained her to self-command, and her position in Tercanbury made it a duty, even in her inmost heart, to serve as an example to lesser folk.

’’

September 16, 2008 at 19:21

Fragments del Diccionari per a ociosos, d'en Joan Fuster, un estímul per a la inteŀligència i una bona mostra de la mateixa. Es difícil fragmentar en Fuster: els seus escrits contenen poca palla, i són mals de resumir. Tot i així, vet-els aquí.

August 31, 2008 at 20:55

Alguns poemes del Nuevo rincón de haikus, d'en Mario Benedetti, un exceŀlent recull de versos, simples i entendridors, vulgars i lírics, que transllueixen la comprensió poètica del món d'un home vell però no cansat de viure.

August 08, 2008 at 16:34

Com explicar la cosa religiosa, partint de la descreença personal, a M.? Es un problema real que se'm presenta i que no sé ben bé com resoldre. Ja fa uns mesos, quan visitàvem el Museu del Prado, el pobre nin es mirava i remirava, amb inquietud manifesta, el centenar o més de quadres que representaven, amb tot de vívid mestratge, a Jesús en la creu, clavat de peus i mans, sagnant pel costat. I és clar, les dues preguntes són immediates: qui és aquesta persona, i perquè li han fet això, tan horrible.

No és fàcil contestar. Primer, perquè no és evident ni qui va ser, si va ser algú, ni perquè el mataren, si el van matar; i no és evident tampoc per a una persona religiosa. I segon, perquè després d'explicar-li això, has d'explicar-li també perquè nosaltres, i per tant ell també, no hi creiem, no hi veiem cap transcendència espiritual, en tot això. Els ateus tenim el problema, a l'hora d'educar en la manca de fe, que intentam transmetre això precisament: una mancança. Els altres tenen religió; nosaltres no. Perquè som menys que els altres?

Deixant de banda aquesta darrera dificultat (quina significació té Jesucrist en una visió del món que exclou la fe religiosa), seria bo poder contestar les preguntes concretes que M. puga fer, o hagi fet ja, en relació a la vida de Jesús i de la religió en general. Com que me n'he adonat del poc que en sé, de tot això, ha anat a la biblioteca local i he tret una senalleta de llibres que en parlen.

I alguna cosa he començat a comprendre. De l'afany dels autors per provar-la, he vist com és de fràgil i incert el fet de l'existència real de Jesús. Potser no vindria malament qüestionar-la: seria un bon exercici crític, que serviria també per iŀluminar el secret millor guardat de la docència escolar de la Història: que la Història no és un fet, sinó una història --la interpretació personal d'uns fets i d'uns personatges que se suposa que han existit.

També, com és de meravellosa, o de perversa (això dependrà de les sensibilitats de cadascú) la resolució de la vida de Jesús en el final grandiós de la seua mort i resurrecció. D'una banda, és Déu mateix, el Déu d'Israel, el de l'Antic Testament, el qui es fa descendir a la terra i ser mort, tot liquidant d'aquesta manera qualsevol significació, fora de l'anecdòtica, dels llibres antics i de la religió que sustentaven. Com diu R.G. Bernard, "entretanto, en Palestina, el Mesías, que ha escapado milagrosamente a la matanza decretada por Herodes, ha iniciado la predicación de una doctrina nueva, espiritualista, prolongando y revisando los preceptos del Viejo Testamento, para hacer de unas creencias nacionalistas una religión de carácter universal, en el espacio y en el tiempo". No és estrany que el jueus insisteixin mil i una vegades que Jesús no era el Messies, perquè el Messies, realment, els va fastidiar la religió. Perquè Déu no només mor, i amb això tanca; ressuscita, i amb això obre: obre, comença una religió nova, entroncada en l'antiga, però a la què superarà amplament, tant en complexitat com en abast territorial, i especialment, en capacitat per establir-hi el seu poder.

I és que aquesta mateixa conclusió, mort i resurrecció, serveix altres fins a banda d'eliminar un sistema religiós competidor. Déu envia el seu Fill a la terra perquè siga menyspreat, torturat, i finalment mort. I tot això per redimir un pecat que no ha comès, és a dir, per pagar pels pecats de la humanitat. ¿A quin sacrifici que, posteriorment, Déu, mitjançant els seus representants terrenals, ens exigeixi que ens hi sotmetem, ens hi podrem oposar? Es com el comandant que, en el seu batalló, a l'hora d'atacar, en comptes de quedar-se darrere, s'hi llança el primer; quin dels seus homes no farà el mateix? Naturalment, perquè això funcioni, el comandant ha de sobreviure, d'aquí la Resurrecció. Llàstima que en la guerra no siguin d'aplicació els misteris evangèlics.

Tal com aniré comprenent més coses, aniré apuntant-les ací, no siga cosa que se m'oblidin.

August 01, 2008 at 16:32

From The Normblog Profile, Henry Farrell:

What is your favourite piece of political wisdom? > 'Our quarrels with the
world are like our quarrels with God: no matter how right we are, we are wrong.
But who wants to be right all the time?' - Randall Jarrell (yet again).

July 27, 2008 at 16:41

Ja em perdonareu, però cadascú té les seues dèries. Llegesc a l'entrada Llibertat, del magnífic Diccionari per a ociosos d'en Joan Fuster:

‘‘

Un home que s'hagi «acostumat» a viure en un ambient on la subjecció i el dictat superior donen el to, pot ensordir-se --quedar sord-- davant la manca de llibertat que el rodeja i l'oprimeix. L'home que, per contra, s'ha «acostumat» a les dolceses de l'opció i del desembaràs, també pot ser «sord» als avantatges de la seva situació. El primer, ensopit per la tirania, probablement no és capaç ni de mesurar la violència de les mutilacions que li infligeixen en la seva dignitat. El segon, confiat en les presumptes garanties legals, probablement oblidarà la responsabilitat i la precarietat del seu benefici --el benefici de la llibertat. Aquests dos perills, ben sovint, roseguen o emmetzinen les arrels de la conducta civil dels individus, sigui quin sigui el règim polític en què s'instaŀlin. El «costum» adquireix una insidiosa eficàcia anestesiadora. D'aquí que, si no saben oposar-hi una resistència lúcida i vigilant, els ciutadans es vegin condemnats a un destí d'obnubilada passivitat. La majoria dels súbdits d'una dictadura, «acostumats» a ella, no enyoren la llibertat perduda; la majoria dels súbdits d'un Estat de dret --clima teòric de llibertat--, «acostumats» a ell, no en valoren les exempcions. Totes dues espècies de «sordesa» condueixen a prendre per «natural» --just, irremeiable o ferm-- allò que només és «habitual».

[...]

Per això hi ha tants «sords» a la falta de llibertat, que s'encauen en la submissió i en la inèrcia pacient: resignats, mai no en sabran sortir i, el que és bastant pitjor, de vegades ni en voldran sortir. Per això, també, hi ha tants «sords» a la llibertat --a la llibertat de què gaudeixen-- que es troben inermes i perplexos quan algú els l'amenaça o ataca.

’’

I això és escrit a l'any 63 del segle passat. No sé quantes creus se'n faria Fuster si visqués ara.

PS. Aprofit per agrair a X. la recomanació, laxa com han de ser i com ell sempre les fa, del llibre d'en Fuster.

July 26, 2008 at 16:39

Transcric del Ultima Hora d'ahir. No crec que es pugui trobar un exemple millor del «dretisme» rampant en què l'Occident més acomplexat, dèbil, atemorit i inconscient dels perills que l'envolten (el nostre, no cal dir-ho) està immers.

Una admiradora de Julio Iglesias nos deja el siguiente mensaje en el contestador:

Me parece fatal que las entradas para el concierto de Julio Iglesias sean a precios astronómicos, es como si una persona como yo a la que le gusta su canción no tenga derecho a ver un concierto. Me parece una discriminación ya que parece que la actuación sólo está hecha para los ricos.

Noteu que el pecat és doble: la senyora fa una reivindicació ridícula, i el diari, en comptes de publicar-la per fer-ne befa, o ignorar-la per estúpida, la reprodueix tot donant-li la credibilitat que, no ho dubteu pas, també haurà trobat entre els lectors.

July 06, 2008 at 11:46

Some excerpts from the Diary of Anne Frank.

June 20, 2008 at 18:20

León Felipe

Versos y oraciones de caminante, Libro II (1930)

V

Sistema, poeta, sistema.
Empieza por contar las piedras...
luego contarás las estrellas.

XXIII

Venid todos y ayudadme
a sacudir este árbol.
¿No véis que solo no puedo?
Venid pronto,
que el fruto ya está dorado.
Venid pronto,
antes de que a las estrellas
se las coman los gusanos.

Ganarás la luz (1943)

Diálogo entre el poeta y la muerte

P. -- ¡Oh, muerte! Ya sé que estás ahí. Ten un poquito de
paciencia.
M. -- Son las tres. ¿Nos iremos cuando se vayan las
estrellas,
cuando canten los gallos, cuando la luz primera grite
con su clarín desde la sierra,
cuando abra el sol una rendija cárdena entre el cielo y la
tierra?
P. -- Ni cuando tú lo digas ni cuando yo lo quiera.
He venido a escribir mi testamento. Cuando escriba mi
último poema, mi última oración o mi última
blasfemia
se me caerá la pluma, se romperá el tintero sin que nadie
lo mueva,
se verterá la tinta y, sin que tú la empujes, se abrirá de
par en par la puerta.
Entonces nos iremos. Mientras...
cuelga tu guadaña en el perchero del
pasillo y siéntate... ¡Siéntate y espera!

June 13, 2008 at 16:17

From the normblog profile, Paul Smith:

What would be your most important piece of advice about life? >
I've got three that work well together: Be true to yourself, enjoy the moment,
and take some chances.

June 12, 2008 at 21:11

Just sent it (this.

Joachim Hunold
CEO Air Berlin
Sehr geehrter Herr Hunold,

I used to be a frequent Air Berlin traveller, and countless times in
the past I've recommended your airline to friends and family. Well,
not any more. You've successfully alienated me, my friends, and my
family from your company. Congratulations --your competitors must be
laughing out loud right now and rubbing their hands. But please, tell
me, where did you get your degree in business administration? Just to
know where not to send my son to get his :-)

Yours faithfully,

--
Torribio Blups.
(Indigenous, medieval, and stupid Catalan speaker)

June 06, 2008 at 20:04

León Felipe, Versos y oraciones de caminante:

I

Nadie fue ayer,
ni va hoy,
ni irá mañana
hacia Dios
por este mismo camino
que yo voy.
Para cada hombre guarda
un rayo nuevo de luz el sol...
y un camino virgen
Dios.

III

No quiero el verbo raro
ni la palabra extraña;
quiero que todas,
todas mis palabras
--fáciles siempre
a los que aman--,
vayan ungidas
con mi alma.

V

Que hay un verso que es mío, sólo mío,
como es mía, sólo mía,
mi voz. Un verso que en mí mismo
acorda su armonía
al ritmo de mi sangre,
al compás de mi vida,
y al vuelo de mi alma
en las horas santas de ambiciones místicas.
Quiero ganar mi verso, este verso,
lejos de todo ruido y granjería.

XI

Más bajo, poetas, más bajo...
no lloréis tan alto,
no gritéis tanto...
más bajo, más bajo, hablad más bajo.
Si para quejaros
acercáis la bocina a vuestros labios,
parecerá vuestro llanto,
como el de las plañideras, mercenario.

LA HIGUERA MALDITA

... Y vino la noche callando...
y vino serena
y desnuda,
sin la túnica negra
y hermosa,
como la amada que se espera,
con la luna en el pecho,
con la luna llena
como una
soberbia
medalla
suspensa
de la alta
cadena
infinita
de estrellas.
Y no quise, por verla a mis anchas,
llegar a la próxima aldea,
ni buscar la majada,
ni la luz de la venta.
Y de cara al cielo
elegí mi lecho en la tierra,
recostado en el tronco de un árbol
que me dio cabecera...
Y arrullado por cantos de pájaros
que buscaban las ramas cimeras,
me dormí --soñando ya--
viendo correr las estrellas.
Desperté cuando el sol
vino a herirme en los ojos con fuerza...
y no pude, cegado, volverlos al cielo...
y hube de mirar a la tierra.
Estaba en un campo talado en Castilla,
por días de siega...
el sol, implacable, ahuyentó los pájaros
y borró en el cielo todas las estrellas...
y puso una sombra
más negra
y más dura
en las piedras...
y un gesto de agobio
en la tierra...
y una mueca huraña
en la Naturaleza.
Cerca se veía,
lamiendo las siembras,
blanca,
seca,
larga,
la sierpe de la carretera...
La seguí
con tristeza
hasta
verla
allá lejos --perdida--
bordeando una sierra...
La seguí
con tristeza,
pensando
que aún su polvo esperaba mis huellas
para conducirme
a otras tierras,
a otra nueva ciudad,
a otra aldea
que serían lo mismo, lo mismo
que aquellas
que había dejado olvidadas...
Sentí una amargura de hiel en la lengua...
y un cansancio... y un desgano muy grande
de alzarme y andar otra vez por la tierra.
Lleno de congojas
erguí la cabeza
y vi el árbol
que amparo me diera
en la noche
bajo las estrellas...
Era un árbol seco,
una higuera vieja
que tenía
una rama muy gruesa.
y torcida...
simulando una mueca siniestra.
Me acordé de Cristo
que la maldijera...
¡y de Judas...
que se ahorcara en ella!
Todas las noches me duermo
pensando en quimeras
que tienen su acción allá lejos... muy lejos...
junto a las estrellas;
y todos los días despierto con una congoja,
con una amargura de hiel en la lengua
y con un desgano tan grande de alzarme
y andar otra vez por la tierra...
que me acuerdo
de la higuera seca,
del árbol maldito
que tenía una rama muy gruesa
y torcida...
para sujetar una soga muy recia.

XI

!Qué día
tan largo...
y qué camino
tan áspero...
qué largo es todo,
qué largo...
qué largo es todo
y qué áspero!
En el cielo
está clavado
el sol,
iracundo y alto;
la tierra es toda llanura... llanura... toda llanura...
y en la llanura... ni un árbol.
Voy
tan cansado
que pienso en una sombra cualquiera.
Quiero descanso... descanso... sólo descanso...
¡dormir!... Y lo mismo me da ya
bajo un ciprés que bajo un álamo.

XII

No es lo que me trae cansado
este camino de ahora...
No cansa
una vuelta sola,
cansa el estar todo un día,
hora tras hora,
y día tras día un año
y año tras año una vida dando vueltas a la noria.

XIII

¡Oh estas jornadas siniestras,
Señor... estas jornadas siniestras
en que mis ojos empiezan
a verlo todo en la tierra
igual y al fin no hallan diferencia
entre la luz de una venta
y el resplandor de una estrella!
¡Oh estas jornadas siniestras
Señor... estas jornadas siniestras,
en que nada me consuela,
ni me alienta,
ni me eleva!...
Nada, Señor; nada, nada... ni Tú... ni la Belleza...
Sí, en estas horas siniestras
me da igual ser o no ser poeta...
y ya no hallo diferencia
entre un verso y una blasfemia.

XVIII

Que se quede así ya
--desnudo y vacío-- el corazón.
¿A qué vestirle de nuevo,
a qué otra vez colmarle de amor
si otra vez, al fin, ha de venir el tiempo
a llevárselo todo como un ladrón?

June 04, 2008 at 18:21

Plutarc, en l'introducció a Alejandro, diu:

La virtut i el vici no se revelen només en les empreses brillants. Molt sovint, una acció insignificant, una paraula o una actitud de l'esperit descobreixen el caràcter d'un home millor que una batalla menada amb desenes de milers de soldats.

He tret aquest fragment de la Història de Roma, obra cabdal, o això diuen, d'un historiador soviètic, S.I. Kovaliov, que cita a Stalin i tot, i que jo sóc el primer sorprès a estar llegint.

May 30, 2008 at 20:01

De 'Perdre la memòria', Joan Fuster:

Gairebé sense adonar-nos-en, això és el que ens passa; que estem perdent la memòria. O per a ser més exactes: la memòria està perdent el lloc essencial, decisiu, que, des dels principis de la humanitat, tingué i mantingué com a base de la cultura. Naturalment, no em refereixo ara a la memòria --ho diré en termes de catecisme-- en tant que estricta 'facultat de l'ànima'. Al cap i a la fi, cada un de nosaltres, cada home, si pot afirmar-se com 'ell mateix', és solament gràcies a la seva memòria individual: gràcies a aquesta aptitud que té de reconèixer-se 'idèntic' al llarg del temps, la qual sol ser anomenada 'consciència', però que en definitiva no consisteix sinó en una ben entravada sedimentació de records.

Certament, l'home pogué inventar l'escriptura impulsat també per unes altres necessitats: crec, tanmateix, que ho féu sobretot per reforçar la seva memòria. Per reforçar-la, o per suplir-la en cas d'emergència.

Avui dia, l'escriptura no 'reforça' o 'supleix' la memòria: la substitueix. [...] Vivim en un temps 'desmemoriat': tal és el fet. Si és per lamentar-ho o no, ja no em queda espai per a discutir-ho.

May 28, 2008 at 13:13

A heading from Arts and Letters Daily:

Environmentalism has replaced socialism as the leading secular religion of the world today.

May 26, 2008 at 21:18

From Stigma (1963), by Erving Goffman:

[there are norms] which take the form of ideals and constitute standards against which almost everyone falls short at some stage in his life. And even where widely attained norms are involved, their multiplicity has the effect of disqualifying many persons. For example, in an important sense there is only one complete unblushing male in America: a young, married, white, urban, northern, heterosexual Protestant father of college education, fully employed, of good complexion, weight and height and a recent record in sports. Every American male tends to look out upon the world from this perspective, this instituting one sense in which one can speak of a common value system in America. Any male who fails to qualify in any of these ways is likely to view himself --during moments at least-- as unworthy, incomplete and inferior; at times he is likely to pass and at times he is likely to find himself being apologetic or aggressive concerning known-about aspects of himself he knows are probably seen as undesirable. The general identity-values of a society may be fully entrenched nowhere, and yet they can cast some kind of shadow on the encounters encountered everywhere in daily living.

The processes detailed here constitute together a third main solution to the problem of unsustained norms. Through these processes the common ground of norms can be sustained far beyond the circle of those who fully realize them; this is a statement, of course, about the social function of these processes and not about their cause or their desirability. Passing and covering are involved, providing the student with a special application of the arts of impression management, the art, basic in social life, through which the individual exerts strategic control over the image of himself and his products that others glean from him. Also involved is a form of tacit cooperation between normals and the stigmatized: the deviator can afford to remain attached to the norm because others are careful to respect his secret, pass lightly over its disclosure, or disattend evidence which prevents a secret from being made of it; these others, in turn, can afford to extend this tactfulness because the stigmatized will voluntarily refrain from pushing claims for acceptance much past the point normals find comfortable.

It should be seen, then, that stigma management is a general feature of society, a process occurring wherever there are identity norms.


In conclusion, may I repeat that stigma involves not so much a set of concrete individuals who can be separated into two piles, the stigmatized and the normal, as a pervasive two-role social process in which every individual participates in both roles, at least in some connexions and in some phases of life. [...] And since interaction roles are involved, not concrete individuals, it should come as no surprise that in many cases he who is stigmatized in one regard nicely exhibits all the normal prejudices held toward those who are stigmatized in another regard.

Now certainly it seems that face-to-face interaction, at least in American society, is constructed in such a way as to be particularly prone to the kind of trouble considered in this essay. It also seems that discrepancies between virtual and actual identity will always occur and always give rise to the need for tension management (in regard to the discredited), and information control (in regard to the discreditable). And where stigmas are very visible or intrusive, or are transmissible along family lines, then the resulting instabilities in interaction can have a very pervasive effect upon those accorded the stigmatized role. However, the perceived undesirability of a particular personal property, and its capacity to trigger off these stigma-normal processes has a history of its own, a history that is regularly changed by purposeful social action. And although it can be argued that the stigma processes seem to have a general social function --that of enlisting support for society among those who aren't supported by it-- and to that degree presumably are resistant to change, it must be seen that additional functions seem to be involved which vary markedly according to the type of stigma. The stigmatization of those with a bad moral record clearly can function as a means of formal social control; the stigmatization of those in certain racial, religious and ethnic groups has apparently functioned as a means of removing these minorities from various avenues of competition; and the devaluation of those with bodily disfigurements can perhaps be interpreted as contributing to a needed narrowing of courtship decisions.

May 25, 2008 at 19:53

D'aquest no sé què pensar. Divendres, ING Direct em va enviar una carta demanant-me que, per favor, degut al fet que ells n'assumien les comissions, fes un ús minso dels caixers automàtics, perquè els hi sortia molt car.

Això em va recordar els informes anuals que una companyia d'assegurances, Atlantis, enviava als seus associats. La companyia tenia vincles amb un sindicat important, i feia bandera de practicar una 'economia social'. Els informes de situació eren distints als de qualsevol altra empresa, perquè fugien de l'argot habitual i perquè no ocultaven els mals resultats, si és que n'hi havia (i gairebé sempre n'hi havia). I això, que d'una banda era positiu, perquè et feia sentir respectat, d'altra banda era negatiu, perquè qui vol tenir assegurats els seus béns en una companyia de resultats econòmics incerts?

D'aquest altre si que ho sé. Ahir, a l'entrada de Carrefour, se'm va acostar un comercial de Barclays per mirar d'encolomar-me una Visa. L'oferta era interessant, així que el vaig escoltar durant uns segons. Resulta que l'avantatge principal n'era la gratuïtat, però com que això em semblava poca cosa, li vaig demanar si no en tenia d'altres, d'avantatges, la targeta. I la persona en qüestió em respon que sí, que n'hi havia més, però que no se'ls sabia de cor, que era una llista molt llarga... Tan llarga com curt el temps que va trigar a perdre una comissió, per malfeiner.

May 25, 2008 at 10:57

Rebuts els llibres. Es la primera vegada que, a banda de llibres nous, en compr de segona mà a les llibreries de vell associades a Amazon UK, i l'experiència ha estat bona: entrega ràpida i llibres en l'estat de conservació anunciat. Així que ara tenc:

Mastering Regular Expressions, de Jeffrey E.F. Friedl
Discrete Mathematics with Applications, de Susanna S. Epp
Getting Things Done, de David Allen

Aquest darrer comença així:

Welcome to a gold mine of insights into strategies for how to have more energy, be more relaxed, and get a lot more accomplished with much less effort. If you're like me, you like getting things done and doing them well, and yet you also want to savor life in ways that seem increasingly elusive if not downright impossible if you're working too hard. This doesn't have to be an either-or proposition. It is possible to be effectively doing while you are delightfully being, in your ordinary workaday world.

I think efficiency is a good thing. Maybe what you're doing is important, interesting, or useful; or maybe it isn't but it has to be done anyway. In the first case you want to get as much return as you can on your investment of time and energy. In the second, you want to get on to other things as fast as you can, without any nagging loose ends.

May 23, 2008 at 21:17

From Stigma, by Erving Goffman:

Thus, even while the stigmatized individual is told that he is a human being like everyone else, he is being told that it would be unwise to pass or to let down 'his' group. In brief, he is told he is like anyone else and that he isn't --although there is little agreement among spokesmen as to how much of each he should claim to be. This contradiction, this joke is his fate and his destiny. It constantly challenges those who represent the stigmatized, urging these professionals to present a coherent politics of identity, allowing them to be quick to see the 'inauthentic' aspects of other recommended programmes but slow indeed to see that there may be no 'authentic' solution at all.

The stigmatized individual thus finds himself in an arena of detailed argument and discussion concerning what he ought to think of himself, that is, his ego identity.


The most fortunate of normals is likely to have his half-hidden failing, and for every little failing there is a social occasion when it will loom large, creating a shameful gap between virtual and actual social identity.

It can be assumed that a necessary condition for social life is the sharing of a single set of normative expectations by all participants, the norms being sustained in part because of being incorporated. When a rule is broken restorative measures will occur; the damaging is terminated and the damage repaired, whether by control agencies or by the culprit himself.

May 23, 2008 at 17:30

From the normblog profile 244, Rebecca Lesses:

What would be your most important piece of advice about life? > Do your best not to become embittered by life, even if it's rotten.

May 20, 2008 at 21:18

As you may have noticed, I'm experimenting with reStructuredText, a very handy and powerful markup language. This way, I can have the benefits of the html code without leaving the simplicity of plain text.

May 20, 2008 at 20:45

Avui he sortit a berenar i tots els diaris estaven ocupats, així que sense cap entusiasme he agafat un dels setmanals que ningú llegeix. I quina sort: he acabat emocionat llegint extractes d'un llibre que és a punt de publicar-se, els Quaderns de la guerra de na Marguerite Duras, i que sense cap dubte compraré. El fragment de quan li diuen, una hora després de parir, que el seu fill és mort, és corprenent.

May 20, 2008 at 20:27

I learned today how to properly add good words to Vim's spellchecker's dictionary. Of course, you must add the path to the file in .vimrc, but for the thing to work, the name of the file must start with the language identifier, plus the encoding being used, plus the add extension, like in the following (you can, and should, create as many files as languages you spellcheck in):

set spellfile=en.utf-8.add
set spellfile=ca.utf-8.add
set spellfile=es.utf-8.add

May 16, 2008 at 16:19

From Stigma, by Erving Goffman:

Control of identity information has a special baring on relationships. Relationships can necessitate time spent together, and the more time the individual spends with another the more chance the other will acquire discrediting information about him. Further, as already suggested, every relationship obliges the related persons to exchange an appropriate amount of intimate facts about self, as evidence of trust and mutual commitment. Close relationships that the individual had before he came to have something to conceal therefore became compromised, automatically deficient in shared information. Newly formed or 'post-stigma' relationships are very likely to carry the discreditable person past the point where he feels it has been honourable of him to withhold the facts. And, in some cases, even very fleeting relationships can constitute a danger, since the small talk suitable between strangers who have struck up a conversation can touch on secret failings, as when the wife of an impotent husband must answer questions as to how many children she has and, having none, why so.
"...even very fleeting relationships can constitute a danger..."

That the stigmatized individual can be caught taking the tactful acceptance of himself too seriously indicates that his acceptance is conditional. It depends upon normals not being pressed past the point at which they can easily extend acceptance --or, at worst, uneasily extend it. The stigmatized are tactfully expected to be gentlemanly and not press their luck; they shouldn't test the limits of the acceptance shown them, nor make it the basis for still further demands. Tolerance, of course, is usually part of a bargain.
"The stigmatized are tactfully expected to be gentlemanly and not press their luck"
The nature of a 'good adjustment' is now apparent. It requires that the stigmatized individual cheerfully and unself-consciously accept himself as essentially the same as normals, while at the same time he voluntarily withholds himself from those situations in which normals would find it difficult to give lip service to their similar acceptance of him. Since the good-adjustment line is presented by those who take the standpoint of the wider society, one should ask what the following of it by the stigmatized means to normals. It means that the unfairness and pain of having to carry a stigma will ever be presented to them; it means that normals will not have to admit to themselves how limited their tactfulness and tolerance is; and it means that normals can remain relatively uncontaminated by intimate contact with the stigmatized, relatively unthreatened in their identity beliefs. It is from just these meanings, in fact, that the specifications of a good adjustment derive.

"The stigmatized individual is asked to act so as to imply neither that his burden is heavy nor that bearing it has made him different from us; at the same time he must keep himself at that remove from us which ensures our painlessly being able to confirm this belief about him"
The general formula is apparent. The stigmatized individual is asked to act so as to imply neither that his burden is heavy nor that bearing it has made him different from us; at the same time he must keep himself at that remove from us which ensures our painlessly being able to confirm this belief about him. [...] A phantom acceptance is thus allowed to provide the base for a phantom normalcy. [...] [The deviant] if in fact he desires to live as much as possible 'like any other person', and be accepted 'for what he really is', then in many cases the shrewdest position for him to take is this one which has a false bottom; for in many cases the degree to which normals accept the stigmatized individual can be maximized by his acting with full spontaneity and naturalness as if the conditional acceptance of him, which he is careful not to overreach, is full acceptance. But of course what is a good adjustment for the individual can be an even better one for society.

About SayNoMore

This page written by Torribio Blups.

Edited with Vim. Generated by Docutils from reStructuredText source using a customized version of fuzzyman's voidspace stylesheet.

Internal links

RSS feed of this page

Entries from July 2006 through February 2008

Entries from April 25 through May 12, 2008

Painful Bits

The home page, http://www.torribioblups.net>

External links

Popwisdom

Amapolas Trail

Catalana del món

Cuinar sense gluten

La rosa de sang

El meu país d'Itàlia